Avui, no tinc massa res a dir, i tantes coses per ordenar, simplement escric per no pensar o penso per escriure, no ho sé.
És un dia molt difícil, un dels més difícils des de feia molt temps. I trist.
Sensacions molt estranyes, d'entre les quals la incertesa és la que domina. Però també hi ha el dolor, un profund dolor que m'acapara de dalt a baix, que intento dominar, però només ho aconsegueixo a estones, massa poques.
Avui he d'agrair a les meves princeses, a una en concret, gràcies Núria, no saps com t'estimo.
Històries paregudes que em reconforten però alhora em creen dubtes. Tots els finals són feliços, però...tots?
Em considero una persona respectuosa, respecto les decisions, només espero que les decisions siguin encertades, però ningú ho pot saber.
Ara he de marxar, més lluny, un temps, que espero que serveixi per posar les coses al seu lloc. Suposo que el temps sempre és una solució. No estic segura ni on vaig ni on tornaré.
No m'enfonsaré, enfonsar-se és un luxe en aquesta vida i jo, no m'ho puc permetre. Els luxes no van amb mi. Intentaré aixecar-me cada cop, pensant només en l'avui, tal com hem promès.
Sé que tot això només són paraules, m'és igual, necessitava escriure, ocupar el temps, deixar-ho en la memòria.
Només espero que et recuperis, que tornis a somriure i que et brillin els ulls, però que no sigui emmascarat, perquè és molt fàcil perdre's. Jo no em perdré.
Sempre,
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada