PicNic a l'Orangerie

Quin dia tant radiant! Feia molt que no veia un sol com el d'avui. M'he despertat, la Glòria ha volgut matinar, però jo he controlat el meu son, fins ben entrat el migdia. Necessitava aquestes hores, profundes, carregades de somnis. Després d'un cap de setmana intens, ara sento que torna la calma, demà, altre cop dilluns, altre cop a la feina. Divendres vespre va ser per recordar, una cremaillère (inauguració de pis a la francesa) entre la elit de Strasbourg, o el que ve a ser, entremig d'un munt d'estudiants de medicina. Simplement francès, no es pot dir altra cosa.

Anit, una vetllada en un bon bar de la ciutat, Les BerThoM, un bar on pots trobar les millors birres d'importació. La meva escollida va ser una Maredsous 8 brune de 4,90euros, ni més ni menys. Però va valer la pena, és un bon lloc per degustar les millors cerveses.

I avui, evidentment, no podia faltar un picnic al parc de l'Orangerie. Quin cel tant blau! He pogut tornar a treure de l'armari una de les meves camisetes de màniga curta. Hem preparat una mica de menjar, una botella de vi de Bourdeaux i som-hi! Hem pres el nostre àpat envoltades de naturalesa, musiqueta, vi i uns amics francesos una mica particulars.

He finalitzat el dia amb una sessió més de footing fins les institucions europees, llàstima que cada dia el sol es pon abans... Un cap de setmana profitós, a veure si el següent podem anar a fer la ruta dels vins, hem de buscar algun cotxe que ens hi porti...i no estaria de menys tornar a provar l'autostop.

Nit de cultura musical, sentimental i gratuïta

Anit vaig tenir la gran oportunitat d'assistir a un concert de la Orchestre Philharmonique de Strasbourg, organitzat pel festival Musica. Suposo que el fet de viure en un paîs que destina un bon percentatge del pressupost a la promociô de la cultura ajuda. I, de fet, promociö de la cultura a tots els sectors de la societat, inclôs el conjunt estudiantil o de joves sense recursos.

Al llarg dels anys, no he tingut massa opcions per presenciar un concert d'aquestes magnituds, en excepciô de la cita de cada 1r de gener amb la orquestra filarmônica de Viena, davant la tele.

Em vaig deixar portar per molts records que van invair, ahir, la meva ment. Vaig tancar els ulls perquè, si una cosa he après, és que s'han de concentrar tots els esforços a un ùnic sentit per poder apreciar millor i, en aquest cas, al sentit de l'oïda. Aixî, amb l'ambient impregnat per les simfonies de Mozart i Schoenberg, vaig rememorar alguns moments especials de la meva vida, i dic especials perqueè penso que el fet de que aparaguessin del no res, sense jo demanar-ho -perquè està clar que hi ha moments en què exigeixo que determinats records aflorin dins meu, ho necessito-, els dôna la condiciô de ser especials. Vaig passejar-me del passat més immediat al passat més remot.

La tant esperada vista del Delta, encara que fos de lluny, una tarda en què les granotes cantaven a causa de la pluja; les passejades per Granada, l'Alhambra, acompanyades per les imprevisibles tempestes d'estiu; i pel parc Güell; Parîs, i tot el que es desprèn, per mi, de la meva experiència viscuda en aquesta increïble ciutat; el canal de Saint Martin; els records de les tantes converses nocturnes a l'A-106 de la Vila, amb unes companyes que trobo immensament a faltar, igual que les del 7è del carrer Castillejos; els camps de roselles vermelles del costat de casa, i els de girasols; els moments de footing a la mota del Darô, amb en Pinxo; les excursions dalt del Montgrî; els diferents creuers que m'han fet descobrir els encants del Mediterrani; les illes gregues; les sessions de foto a la vora del llac de Banyoles, amb uns vestidets que havia brodat la iaia, i amb els records d'infància de ma mare; el dia que vaig aprendre a anar en bici; i el de la meva comuniô, que recordo com un dels ùnics dies en què he vist la meva famîlia unida...Aquests sôn alguns dels records que van emergir, ahir, del meu subconscient, tot i que estic segura que si les simfonies haguessin durat més, la llista hagués acabat sent infinita perquè, per sort, també guardo molts bons records en el meu interior.

Avui fa un any

La Mercè, la festa dels barcelonins, una de les festes a les que no m'agrada faltar. Aquest any, però, la recordo des de la distància. Avui fa un any assistia al piromusical, l'espectacle al que mai es pot fallar, amb les precioses fonts de Montjuic, a l'avinguda Maria-Cristina... una nit especial.

Avui, però, em trobo lluny de la meva capital, lluny de la meva gent.

No puc ésser a Barcelona, però sóc a Strasbourg i ha estat, de totes maneres, un dia profitós, destacat pel seu esportisme al quedar-nos tirades en la nostra excursió a Eschau i descobrir que havíem de fer bona part de la ruta a peu perquè el camí estava tallat als busos. En total, mitja hora caminant per anar i mitja més per tornar, obvi. Però ha valgut la pena, si més no, alimentíciament.

La jornada consistia en visitar el mercat mediaval d'aquest poble que es troba cap al sud, direcció Colmar. La gent amb grans disfrassos, amb música de l'època i amb tot el poble ambientat. Un bon dinar: tarte flambée, merguez i un got de vin chaud. I les postres...millor no comentar-les, simplement genials. I bona companyia.

Ara, altre cop a un bar remot, connectada al wifi, esperant que algun dia arribi l'internet a la residència...que ja seria hora.

Quan em sento petita

Dimarts 21 de setembre

Avui, un dia ben estrany, ben particular. El segon dia de les meves pràctiques en un indret nou, envoltada de gent desconeguda però que, no sé com, em resulta pròxima. Potser perquè estem sensibilitzats tots pel mateix tema. L'ocasió de poder compartir (tot i que jo, des del meu silenci) perspectives semblants, però alhora diferents. Una jornada intensa d'aportacions dels diferents sectors socials de la ciutat de Strasbourg. Noves coneixences, que mai va malament. I un parèntesis entremig per tornar a la realitat, perquè realment sé que estic aquí perquè hi sóc, però no hi acabo de ser ben bé. Recordo les meitats de què parla Murakami en un dels seus llibres. Suposo que tot forma part de l'etapa d'adaptació, o no. Agafes confiança a la gent del voltant, de seguida i en part, perquè saps que estan vivint quelcom semblant al que tu vius, però que no acaba sent mai el mateix, a fi i al cap estàs completament sola i, com diu algú a qui aprecio de tot cor "alguns estem més sols que la majoria". La solució és un got de vi, o uns quants, servits amb un somriure generós, perquè suposo que si d'una cosa estic segura és que de vegades no es pot evitar ser transparent. Aportacions positives: un dia assolellat, dinar de gratis un bon bistec, arribar al pis i trobar una ampolla de bon vi blanc alsacià a la nevera i un paquet de sis tauletes de xocolata, unes companyes comprensives i tenir el cap una mica més clar, encara que dins la foscor, ni que sigui una mica.

Marché aux puces (dimanche 19 septembre)

M'agraden els mercats i, sobretot, m'agraden els mercats de segona mà francesos. L'ambient que s'hi respira, la simpatia de la gent, les gangues que s'hi troben. Avui, tot passejant, aprofitant que eren les Jornades Europees de Cultura en què totes les associacions importants estaven al carrer, i que el sol finalment havia gosat sortir, he estat una bona estona remenant entre les parades de llibres d'ocasió. La primera setmana d'ésser a Strasbourg i tres nous llibres passen a formar part de la meva col·lecció personal: L'écume des jours de Boris Vian, recomenat per la meva nova professora de francès, Petit déjeuner chez Tiffany de Capote -el tenia pendent- i Attentat de la meva estimada Amélie.

De la place Guttenberg a la place St. Thomas, on s'hi havien instal·lat un munt de paradetes d'acollidors venedors que aprofitaven per buidar armaris i treure totes les andròmines al carrer. Els minuts han passat ràpidament, igual que l'hora del meu déjeuner, ara que el meu horari alimentici s'ha vist avançat en canviar de país. He preferit sotmetre el meu àpat a l'atmosfera del mercat. Les meves companyes, totes felices, voltaven, buscaven i remenaven entremig de les caixes d'objectes que haviat deixarien de pertànyer als seus antics propietaris. Una bici, de fet, ja ha canviat d'adreça.

Dos euros -m'ha dit la dame darrera el taulell- i no m'ho he pensat dos cops, un bolso de l'època en què les dones es banyaven amb banyadors que ho tapaven tot forma ja part del meu armari. Un euro més invertit en dues pajaritas a les qui ja he buscat amo i mestressa. Finalment, un últim euro he deixat en aquest esplèndid mercat, per un jersei del qual m'he enamorat només veure'l i, he vist que m'estava esperant. Tot plegat, conservant el seu aire plenament vintage. Quina casualitat d'enganxar aquest dia, perquè fins l'any que vé no es repetirà, almenys a Strasbourg.

I quan elles apareixen

Sempre m'he sentit rarament encuriosida per aquestes obreres, avui, de fet, mentre dinava a la terrassa de casa, aquesta terrassa que tants envejen, aquí on he comartit tants dinars, tants tes, tantes converses, aprofitant els últims rajos de sol abans de marxar cap al nord, n'han aparegut unes quantes, han vingut a recollir un trosset de bleda que havia caigut al terra mentre menjava ben acompanyada.

Sempre m'ha agradat identificar-me amb aquests insectes i, avui, justement, m'ha anat bé comparar-m'hi, m'ha fet sentir més viva. Les he vist com, poquet a poquet, anaven recollint les miques per portar-les dins el seu formiguer. De fet, les he estat observant durant tot l'estiu, com tots els estius, perquè les trobo tant especials...la manera de treballar, les ganes, les responsabilitats, la organització, la força, el coratge, crec que no hi ha animal al món que es pugui comparar a una formiga.

I avui, de cop, he pensat que jo també puc fer com elles, com sempre he fet, anar fent el meu camí, poquet a poquet, superant qualsevol entrebanc que se'm presenti, igual que els troncs, la pluja, el vent per elles.

Marxo, i tornaré a començar de nou, com sempre he fet, perquè jo també sóc valenta com les formigues.

Ja no em va la realitat...

M’imagino dins una bombolla, en la què no traspassin els sentiments, en la què quedin tots fora, lluny de mi. Una bombolla viatjant, sense rumb, cap un futur incert, en el qual sé que no he de pensar. Per això vull quedar-me aquí, em fa por que desaparegui i n’hagi de sortir i afrontar la realitat, perquè aquesta ja no em va...

http://www.goear.com/listen/cfa6a64/futur-incert-sanjosex

Una trucada inesperada

Una trucada inesperada per robar-me un somriure. Com t'enyoro Maria. Tant temps separades i amb tantes converses pendents. Tantes similituds i tanta distància... tant pocs minuts una al costat de l'altre. Només espero que estiguis bé, suposo que estàs immersa en un mar de dubtes, a mi també m'hi trobaràs, podem navegar juntes, si tu vols. Saps que m'encanta estar amb tu, per més lluny que estiguem, t'estimo i et trobo moltíssim a faltar. Fins ben aviat

Diari d'una oreneta

Avui, no tinc massa res a dir, i tantes coses per ordenar, simplement escric per no pensar o penso per escriure, no ho sé.

És un dia molt difícil, un dels més difícils des de feia molt temps. I trist.

Sensacions molt estranyes, d'entre les quals la incertesa és la que domina. Però també hi ha el dolor, un profund dolor que m'acapara de dalt a baix, que intento dominar, però només ho aconsegueixo a estones, massa poques.

Avui he d'agrair a les meves princeses, a una en concret, gràcies Núria, no saps com t'estimo.

Històries paregudes que em reconforten però alhora em creen dubtes. Tots els finals són feliços, però...tots?

Em considero una persona respectuosa, respecto les decisions, només espero que les decisions siguin encertades, però ningú ho pot saber.

Ara he de marxar, més lluny, un temps, que espero que serveixi per posar les coses al seu lloc. Suposo que el temps sempre és una solució. No estic segura ni on vaig ni on tornaré.

No m'enfonsaré, enfonsar-se és un luxe en aquesta vida i jo, no m'ho puc permetre. Els luxes no van amb mi. Intentaré aixecar-me cada cop, pensant només en l'avui, tal com hem promès.

Sé que tot això només són paraules, m'és igual, necessitava escriure, ocupar el temps, deixar-ho en la memòria.

Només espero que et recuperis, que tornis a somriure i que et brillin els ulls, però que no sigui emmascarat, perquè és molt fàcil perdre's. Jo no em perdré.

Sempre,

Afortunats de tenir noms tant bonics

Han aparegut tres gatets nous a casa, fills de la filla del nostre gat, l'Escrutini. Sí, un nom curiós, no té massa explicació, simplement va néixer en període d'eleccions.

Els he escollit tres noms amb molta personalitat: Nothomb, Tolstoi i Orwell. Alguns pensareu que sóc freaky... prefereixo això que no pas invair el món de Llunes, Kitties, Toms i Mixus. M'encanten aquests noms. Amb dos d'ells he tingut temps de passar-hi hores pensant, aprenent. Amb l'altre, encara no he tingut l'honor. Algun dia llegiré "Guerra i Pau", llibre que m'han recomenat mil cops a la carrera i que encara no m'he atrevit a devorar, un altre dia emprendré "Anna Karénina", molts en parlen, i no pas gens malament. Seran moltes tasses de te per digerir-los.

Pel que fa als altres, L'Amélie probablement s'hagi convertit en unes de les meves companyes de viatge més íntimes, més especials. Una de les dones de qui estic enamorada, em desperta una gran passió. L'admiro. Que gran va ser descobrir-la, i com m'agrada poder comprar els seus llibres a Gibert-Jeune per un o dos euros. Ella val molt més que això, no voldria pas deshonrar-la, ni molt menys, simplement crec en la lectura a l'abast de tothom i admiro la feina de la família francesa Gibert. M'encantaria que Barcelona i Girona estessin plenes de llibreries així, mai tornes a casa sense un llibre o altre sota el braç.

D'Orwell no cal dir gaire res, parla per sí sol. 1984 em va marcar molt, em va encantar, però sobretot, em va exprimir el cervell.

Sé que els gats no poden valorar els seus noms, però és igual, l'important és que jo estic contenta d'haver-los batejat així.

a paraules nècies, orelles sordes?

Ho dubto. Qüestiono la capacitat de no fer cas a paraules malintencionades, amb tot el rencor del món. Algunes persones es mereixerien pagar una taxa per cada mot que surt de la seva boca, potser, aquells qui es dediquen, en el seu temps lliure, a fer mal als que algun dia havien sigut "els seus", sense pietat, aprendrien a fer un càlcul racional abans d'obrir boca. Potser aprendrien a empassar-se els seus propis errors, sense necessitat d'evadir-los per sentir-se millor. No s'ha de ser tant egoïsta, menys en aquest sentit.

Em pregunto perquè sempre s'ha d'empassegar amb el mateix roc, no es pot xutar ben lluny i poder tornar a escoltar en detall sense apretar al reset en circumstàncies concretes?

No deixo de soprendre'm, i no sé perquè em sorprenc.

A paraules nècies, personalment, poques vegades es poden fer oïdes sordes.

El millor és que crec en la llei del karma

L'Alsace, c'est où?

Un mes i allà estaré, si no m'han enganyat, és clar.

Farà aviat un any que vaig demanar la famosa beca Leonardo Da Vinci i d'aquí menys de 30 dies tindré l'honor o la mala sort d'estrenar-la, això de les beques mai se sap. I dic mala sort, perquè no sé jo si això d'anar a treballar 8h al dia, havent-hi d'afegir diners acabarà sent gaire rentable. Espero que el certificat que em donin a canvi (d'allò que en diuen Europass) em serveixi, com a mínim, per arribar als nivells més elevats de l'elit catalana... n'estic segura.

Strasbourg és el meu destí, una capital preciosa, això sí que és ben cert. Formada per 500.000 persones i banyada pel Rin.

En realitat, em feia il·lusió tornar a París, però diuen que els canvis sempre són positius i així m'ho prendré. Serà que Strasbourg m'espera amb sorpreses agradables... encara que també un gran enemic: elfred. Haver de respirar en una mitjana d'entre 8 i 0 ºC no em serà gens fàcil i la veritat, no em motiva massa, però sortiré de Gualta preparada per tot. De moment, la meva germana ja ha buscat una web en la que venen plumons per entrar a càmares frigorífiques, potser amb això ja faré prou...

Encara no sé ni on viuré ni on treballaré, és tot molt enigmàtic, però prefereixo no donar-hi massa voltes. Com diuen els francesos "on verra"!