Una trucada inesperada

Una trucada inesperada per robar-me un somriure. Com t'enyoro Maria. Tant temps separades i amb tantes converses pendents. Tantes similituds i tanta distància... tant pocs minuts una al costat de l'altre. Només espero que estiguis bé, suposo que estàs immersa en un mar de dubtes, a mi també m'hi trobaràs, podem navegar juntes, si tu vols. Saps que m'encanta estar amb tu, per més lluny que estiguem, t'estimo i et trobo moltíssim a faltar. Fins ben aviat

Diari d'una oreneta

Avui, no tinc massa res a dir, i tantes coses per ordenar, simplement escric per no pensar o penso per escriure, no ho sé.

És un dia molt difícil, un dels més difícils des de feia molt temps. I trist.

Sensacions molt estranyes, d'entre les quals la incertesa és la que domina. Però també hi ha el dolor, un profund dolor que m'acapara de dalt a baix, que intento dominar, però només ho aconsegueixo a estones, massa poques.

Avui he d'agrair a les meves princeses, a una en concret, gràcies Núria, no saps com t'estimo.

Històries paregudes que em reconforten però alhora em creen dubtes. Tots els finals són feliços, però...tots?

Em considero una persona respectuosa, respecto les decisions, només espero que les decisions siguin encertades, però ningú ho pot saber.

Ara he de marxar, més lluny, un temps, que espero que serveixi per posar les coses al seu lloc. Suposo que el temps sempre és una solució. No estic segura ni on vaig ni on tornaré.

No m'enfonsaré, enfonsar-se és un luxe en aquesta vida i jo, no m'ho puc permetre. Els luxes no van amb mi. Intentaré aixecar-me cada cop, pensant només en l'avui, tal com hem promès.

Sé que tot això només són paraules, m'és igual, necessitava escriure, ocupar el temps, deixar-ho en la memòria.

Només espero que et recuperis, que tornis a somriure i que et brillin els ulls, però que no sigui emmascarat, perquè és molt fàcil perdre's. Jo no em perdré.

Sempre,

Afortunats de tenir noms tant bonics

Han aparegut tres gatets nous a casa, fills de la filla del nostre gat, l'Escrutini. Sí, un nom curiós, no té massa explicació, simplement va néixer en període d'eleccions.

Els he escollit tres noms amb molta personalitat: Nothomb, Tolstoi i Orwell. Alguns pensareu que sóc freaky... prefereixo això que no pas invair el món de Llunes, Kitties, Toms i Mixus. M'encanten aquests noms. Amb dos d'ells he tingut temps de passar-hi hores pensant, aprenent. Amb l'altre, encara no he tingut l'honor. Algun dia llegiré "Guerra i Pau", llibre que m'han recomenat mil cops a la carrera i que encara no m'he atrevit a devorar, un altre dia emprendré "Anna Karénina", molts en parlen, i no pas gens malament. Seran moltes tasses de te per digerir-los.

Pel que fa als altres, L'Amélie probablement s'hagi convertit en unes de les meves companyes de viatge més íntimes, més especials. Una de les dones de qui estic enamorada, em desperta una gran passió. L'admiro. Que gran va ser descobrir-la, i com m'agrada poder comprar els seus llibres a Gibert-Jeune per un o dos euros. Ella val molt més que això, no voldria pas deshonrar-la, ni molt menys, simplement crec en la lectura a l'abast de tothom i admiro la feina de la família francesa Gibert. M'encantaria que Barcelona i Girona estessin plenes de llibreries així, mai tornes a casa sense un llibre o altre sota el braç.

D'Orwell no cal dir gaire res, parla per sí sol. 1984 em va marcar molt, em va encantar, però sobretot, em va exprimir el cervell.

Sé que els gats no poden valorar els seus noms, però és igual, l'important és que jo estic contenta d'haver-los batejat així.

a paraules nècies, orelles sordes?

Ho dubto. Qüestiono la capacitat de no fer cas a paraules malintencionades, amb tot el rencor del món. Algunes persones es mereixerien pagar una taxa per cada mot que surt de la seva boca, potser, aquells qui es dediquen, en el seu temps lliure, a fer mal als que algun dia havien sigut "els seus", sense pietat, aprendrien a fer un càlcul racional abans d'obrir boca. Potser aprendrien a empassar-se els seus propis errors, sense necessitat d'evadir-los per sentir-se millor. No s'ha de ser tant egoïsta, menys en aquest sentit.

Em pregunto perquè sempre s'ha d'empassegar amb el mateix roc, no es pot xutar ben lluny i poder tornar a escoltar en detall sense apretar al reset en circumstàncies concretes?

No deixo de soprendre'm, i no sé perquè em sorprenc.

A paraules nècies, personalment, poques vegades es poden fer oïdes sordes.

El millor és que crec en la llei del karma

L'Alsace, c'est où?

Un mes i allà estaré, si no m'han enganyat, és clar.

Farà aviat un any que vaig demanar la famosa beca Leonardo Da Vinci i d'aquí menys de 30 dies tindré l'honor o la mala sort d'estrenar-la, això de les beques mai se sap. I dic mala sort, perquè no sé jo si això d'anar a treballar 8h al dia, havent-hi d'afegir diners acabarà sent gaire rentable. Espero que el certificat que em donin a canvi (d'allò que en diuen Europass) em serveixi, com a mínim, per arribar als nivells més elevats de l'elit catalana... n'estic segura.

Strasbourg és el meu destí, una capital preciosa, això sí que és ben cert. Formada per 500.000 persones i banyada pel Rin.

En realitat, em feia il·lusió tornar a París, però diuen que els canvis sempre són positius i així m'ho prendré. Serà que Strasbourg m'espera amb sorpreses agradables... encara que també un gran enemic: elfred. Haver de respirar en una mitjana d'entre 8 i 0 ºC no em serà gens fàcil i la veritat, no em motiva massa, però sortiré de Gualta preparada per tot. De moment, la meva germana ja ha buscat una web en la que venen plumons per entrar a càmares frigorífiques, potser amb això ja faré prou...

Encara no sé ni on viuré ni on treballaré, és tot molt enigmàtic, però prefereixo no donar-hi massa voltes. Com diuen els francesos "on verra"!