Avui fa un any

La Mercè, la festa dels barcelonins, una de les festes a les que no m'agrada faltar. Aquest any, però, la recordo des de la distància. Avui fa un any assistia al piromusical, l'espectacle al que mai es pot fallar, amb les precioses fonts de Montjuic, a l'avinguda Maria-Cristina... una nit especial.

Avui, però, em trobo lluny de la meva capital, lluny de la meva gent.

No puc ésser a Barcelona, però sóc a Strasbourg i ha estat, de totes maneres, un dia profitós, destacat pel seu esportisme al quedar-nos tirades en la nostra excursió a Eschau i descobrir que havíem de fer bona part de la ruta a peu perquè el camí estava tallat als busos. En total, mitja hora caminant per anar i mitja més per tornar, obvi. Però ha valgut la pena, si més no, alimentíciament.

La jornada consistia en visitar el mercat mediaval d'aquest poble que es troba cap al sud, direcció Colmar. La gent amb grans disfrassos, amb música de l'època i amb tot el poble ambientat. Un bon dinar: tarte flambée, merguez i un got de vin chaud. I les postres...millor no comentar-les, simplement genials. I bona companyia.

Ara, altre cop a un bar remot, connectada al wifi, esperant que algun dia arribi l'internet a la residència...que ja seria hora.

Quan em sento petita

Dimarts 21 de setembre

Avui, un dia ben estrany, ben particular. El segon dia de les meves pràctiques en un indret nou, envoltada de gent desconeguda però que, no sé com, em resulta pròxima. Potser perquè estem sensibilitzats tots pel mateix tema. L'ocasió de poder compartir (tot i que jo, des del meu silenci) perspectives semblants, però alhora diferents. Una jornada intensa d'aportacions dels diferents sectors socials de la ciutat de Strasbourg. Noves coneixences, que mai va malament. I un parèntesis entremig per tornar a la realitat, perquè realment sé que estic aquí perquè hi sóc, però no hi acabo de ser ben bé. Recordo les meitats de què parla Murakami en un dels seus llibres. Suposo que tot forma part de l'etapa d'adaptació, o no. Agafes confiança a la gent del voltant, de seguida i en part, perquè saps que estan vivint quelcom semblant al que tu vius, però que no acaba sent mai el mateix, a fi i al cap estàs completament sola i, com diu algú a qui aprecio de tot cor "alguns estem més sols que la majoria". La solució és un got de vi, o uns quants, servits amb un somriure generós, perquè suposo que si d'una cosa estic segura és que de vegades no es pot evitar ser transparent. Aportacions positives: un dia assolellat, dinar de gratis un bon bistec, arribar al pis i trobar una ampolla de bon vi blanc alsacià a la nevera i un paquet de sis tauletes de xocolata, unes companyes comprensives i tenir el cap una mica més clar, encara que dins la foscor, ni que sigui una mica.

Marché aux puces (dimanche 19 septembre)

M'agraden els mercats i, sobretot, m'agraden els mercats de segona mà francesos. L'ambient que s'hi respira, la simpatia de la gent, les gangues que s'hi troben. Avui, tot passejant, aprofitant que eren les Jornades Europees de Cultura en què totes les associacions importants estaven al carrer, i que el sol finalment havia gosat sortir, he estat una bona estona remenant entre les parades de llibres d'ocasió. La primera setmana d'ésser a Strasbourg i tres nous llibres passen a formar part de la meva col·lecció personal: L'écume des jours de Boris Vian, recomenat per la meva nova professora de francès, Petit déjeuner chez Tiffany de Capote -el tenia pendent- i Attentat de la meva estimada Amélie.

De la place Guttenberg a la place St. Thomas, on s'hi havien instal·lat un munt de paradetes d'acollidors venedors que aprofitaven per buidar armaris i treure totes les andròmines al carrer. Els minuts han passat ràpidament, igual que l'hora del meu déjeuner, ara que el meu horari alimentici s'ha vist avançat en canviar de país. He preferit sotmetre el meu àpat a l'atmosfera del mercat. Les meves companyes, totes felices, voltaven, buscaven i remenaven entremig de les caixes d'objectes que haviat deixarien de pertànyer als seus antics propietaris. Una bici, de fet, ja ha canviat d'adreça.

Dos euros -m'ha dit la dame darrera el taulell- i no m'ho he pensat dos cops, un bolso de l'època en què les dones es banyaven amb banyadors que ho tapaven tot forma ja part del meu armari. Un euro més invertit en dues pajaritas a les qui ja he buscat amo i mestressa. Finalment, un últim euro he deixat en aquest esplèndid mercat, per un jersei del qual m'he enamorat només veure'l i, he vist que m'estava esperant. Tot plegat, conservant el seu aire plenament vintage. Quina casualitat d'enganxar aquest dia, perquè fins l'any que vé no es repetirà, almenys a Strasbourg.

I quan elles apareixen

Sempre m'he sentit rarament encuriosida per aquestes obreres, avui, de fet, mentre dinava a la terrassa de casa, aquesta terrassa que tants envejen, aquí on he comartit tants dinars, tants tes, tantes converses, aprofitant els últims rajos de sol abans de marxar cap al nord, n'han aparegut unes quantes, han vingut a recollir un trosset de bleda que havia caigut al terra mentre menjava ben acompanyada.

Sempre m'ha agradat identificar-me amb aquests insectes i, avui, justement, m'ha anat bé comparar-m'hi, m'ha fet sentir més viva. Les he vist com, poquet a poquet, anaven recollint les miques per portar-les dins el seu formiguer. De fet, les he estat observant durant tot l'estiu, com tots els estius, perquè les trobo tant especials...la manera de treballar, les ganes, les responsabilitats, la organització, la força, el coratge, crec que no hi ha animal al món que es pugui comparar a una formiga.

I avui, de cop, he pensat que jo també puc fer com elles, com sempre he fet, anar fent el meu camí, poquet a poquet, superant qualsevol entrebanc que se'm presenti, igual que els troncs, la pluja, el vent per elles.

Marxo, i tornaré a començar de nou, com sempre he fet, perquè jo també sóc valenta com les formigues.

Ja no em va la realitat...

M’imagino dins una bombolla, en la què no traspassin els sentiments, en la què quedin tots fora, lluny de mi. Una bombolla viatjant, sense rumb, cap un futur incert, en el qual sé que no he de pensar. Per això vull quedar-me aquí, em fa por que desaparegui i n’hagi de sortir i afrontar la realitat, perquè aquesta ja no em va...

http://www.goear.com/listen/cfa6a64/futur-incert-sanjosex