Anit vaig tenir la gran oportunitat d'assistir a un concert de la Orchestre Philharmonique de Strasbourg, organitzat pel festival Musica. Suposo que el fet de viure en un paîs que destina un bon percentatge del pressupost a la promociô de la cultura ajuda. I, de fet, promociö de la cultura a tots els sectors de la societat, inclôs el conjunt estudiantil o de joves sense recursos.
Al llarg dels anys, no he tingut massa opcions per presenciar un concert d'aquestes magnituds, en excepciô de la cita de cada 1r de gener amb la orquestra filarmônica de Viena, davant la tele.
Em vaig deixar portar per molts records que van invair, ahir, la meva ment. Vaig tancar els ulls perquè, si una cosa he après, és que s'han de concentrar tots els esforços a un ùnic sentit per poder apreciar millor i, en aquest cas, al sentit de l'oïda. Aixî, amb l'ambient impregnat per les simfonies de Mozart i Schoenberg, vaig rememorar alguns moments especials de la meva vida, i dic especials perqueè penso que el fet de que aparaguessin del no res, sense jo demanar-ho -perquè està clar que hi ha moments en què exigeixo que determinats records aflorin dins meu, ho necessito-, els dôna la condiciô de ser especials. Vaig passejar-me del passat més immediat al passat més remot.
La tant esperada vista del Delta, encara que fos de lluny, una tarda en què les granotes cantaven a causa de la pluja; les passejades per Granada, l'Alhambra, acompanyades per les imprevisibles tempestes d'estiu; i pel parc Güell; Parîs, i tot el que es desprèn, per mi, de la meva experiència viscuda en aquesta increïble ciutat; el canal de Saint Martin; els records de les tantes converses nocturnes a l'A-106 de la Vila, amb unes companyes que trobo immensament a faltar, igual que les del 7è del carrer Castillejos; els camps de roselles vermelles del costat de casa, i els de girasols; els moments de footing a la mota del Darô, amb en Pinxo; les excursions dalt del Montgrî; els diferents creuers que m'han fet descobrir els encants del Mediterrani; les illes gregues; les sessions de foto a la vora del llac de Banyoles, amb uns vestidets que havia brodat la iaia, i amb els records d'infància de ma mare; el dia que vaig aprendre a anar en bici; i el de la meva comuniô, que recordo com un dels ùnics dies en què he vist la meva famîlia unida...Aquests sôn alguns dels records que van emergir, ahir, del meu subconscient, tot i que estic segura que si les simfonies haguessin durat més, la llista hagués acabat sent infinita perquè, per sort, també guardo molts bons records en el meu interior.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada