I quan elles apareixen

Sempre m'he sentit rarament encuriosida per aquestes obreres, avui, de fet, mentre dinava a la terrassa de casa, aquesta terrassa que tants envejen, aquí on he comartit tants dinars, tants tes, tantes converses, aprofitant els últims rajos de sol abans de marxar cap al nord, n'han aparegut unes quantes, han vingut a recollir un trosset de bleda que havia caigut al terra mentre menjava ben acompanyada.

Sempre m'ha agradat identificar-me amb aquests insectes i, avui, justement, m'ha anat bé comparar-m'hi, m'ha fet sentir més viva. Les he vist com, poquet a poquet, anaven recollint les miques per portar-les dins el seu formiguer. De fet, les he estat observant durant tot l'estiu, com tots els estius, perquè les trobo tant especials...la manera de treballar, les ganes, les responsabilitats, la organització, la força, el coratge, crec que no hi ha animal al món que es pugui comparar a una formiga.

I avui, de cop, he pensat que jo també puc fer com elles, com sempre he fet, anar fent el meu camí, poquet a poquet, superant qualsevol entrebanc que se'm presenti, igual que els troncs, la pluja, el vent per elles.

Marxo, i tornaré a començar de nou, com sempre he fet, perquè jo també sóc valenta com les formigues.