Quan em sento petita

Dimarts 21 de setembre

Avui, un dia ben estrany, ben particular. El segon dia de les meves pràctiques en un indret nou, envoltada de gent desconeguda però que, no sé com, em resulta pròxima. Potser perquè estem sensibilitzats tots pel mateix tema. L'ocasió de poder compartir (tot i que jo, des del meu silenci) perspectives semblants, però alhora diferents. Una jornada intensa d'aportacions dels diferents sectors socials de la ciutat de Strasbourg. Noves coneixences, que mai va malament. I un parèntesis entremig per tornar a la realitat, perquè realment sé que estic aquí perquè hi sóc, però no hi acabo de ser ben bé. Recordo les meitats de què parla Murakami en un dels seus llibres. Suposo que tot forma part de l'etapa d'adaptació, o no. Agafes confiança a la gent del voltant, de seguida i en part, perquè saps que estan vivint quelcom semblant al que tu vius, però que no acaba sent mai el mateix, a fi i al cap estàs completament sola i, com diu algú a qui aprecio de tot cor "alguns estem més sols que la majoria". La solució és un got de vi, o uns quants, servits amb un somriure generós, perquè suposo que si d'una cosa estic segura és que de vegades no es pot evitar ser transparent. Aportacions positives: un dia assolellat, dinar de gratis un bon bistec, arribar al pis i trobar una ampolla de bon vi blanc alsacià a la nevera i un paquet de sis tauletes de xocolata, unes companyes comprensives i tenir el cap una mica més clar, encara que dins la foscor, ni que sigui una mica.